El verdadero sentido de la vida

La única cosa del mundo que me hizo reflexionar tanto como para ponerme a escribir sobre el sentido de la vida fue la fantástica y entretendida serie The amazing world of Gumball. Sin más dilación os dejo un pequeño fragmento de mis dudas y vacíos existenciales que suelen aparecer en época de exámenes y en invierno. La verdad es que no entiendo la relación que existe entre el existencialismo y el invierno. Supongo que será gracias al frío que hace que no tenga ganas de salir a la calle y por lo tanto me aparezcan unas ansias inexplicables para escribir mientras me siento frente a los retratos de Stalin, Descartes y Cervantes -que tengo colgados delante de mi escritorio. Mi otra teoría es que en invierno las noches son mucho más largas y por lo tanto antes de hacer el esfuerzo de dormirme reflexiono un poco sobre el universo y sobre la soledad.

Lo siento mucho pero la siguiente entrada es en catalán, por el simple hecho de que el escrito ya lo tenia hecho y soy demasiado vaga para traducirlo. :)

 Personalment sempre he estat una persona que es preocupa per preguntes com aquestes. Existeix un verdader sentit de la nostre existència o simplement som empesos al món per una força desconeguda que ni s’ha molestat en preguntar-nos si volem viure o no? Preguntes com ara: Per què existeixo? Qui sóc? D’on vinc i cap a on m’abocarà la meva existència? Quina funció tinc en aquests món? Què haig de fer amb la meva vida? Son les que m’han motivat a reflexionar sobre si la meva vida té alguna mena de finalitat o sentit o simplement sóc un ésser insignificant que no té cap funció en aquest món, en aquets univers, en aquesta vida de misèria i sacrificis.

Com que no sóc capaç de trobar la resposta a aquestes preguntes es produeix en mi un buit existencial. Aquest terme va ser definit per Viktor Frankl com la pèrdua del sentiment de que la vida és significativa. Per tant això fa que no valgui la pena viure la vida. Nosaltres com a ésser perduts en aquest univers immens i caòtic li demanen a la realitat: quin és el sentit de la meva existència? I aquesta ens respon amb el silenci. Aquí es produeix el que es coneix com a “absurd”. És a dir que no obtenim cap mena de resposta a la nostre pregunta. Aquest silenci ens produeix una angoixa persistent.

Sartre ja havia dit que la vida a priori no té cap mena de sentit, abans de que nosaltres visquem la vida no és res; el que hem de fer nosaltres és donar-li un sentit. Això vol dir que l’home està condemnat a ser lliure. I de la mateixa manera, el sentit de la vida es troba en nosaltres mateixos. L’únic sentit que té la meva insignificant existència és aquell que jo mateixa li vulgui donar. Sartre va dir: Estem condemnats a ser lliures.

 I Nietzsche va afirmar: Cadascú és amb la seva vida un artista i la nostra vida ha de ser la nostra obra d’art. Això corrobora el fet que no hi ha un sentit definit en la nostra existència, que nosaltres som els que l’hem de construir. Hi ha un mite que resumeix aquest dubte existencial i és el mite de Sísif. Aquest mite explica que Sísif va ser castigat pels déus a pujar una roca per una muntanya i quan arribava al cim aquesta rodolava fins a caure al peu de la muntanya.

El càstig de Sísif era una condemna eterna. Aquest mite és una teorització de la manca de sentit i de la repetició de la vida. L’únic sentit que pot tenir la vida ha de ser la mort.

Nosaltres com a ésser finits som conscients de la nostra finitud, això és el li dona un sentit a la nostra vida. Nosaltres som conscients que la vida és efímera aquest és l’única raó per viure aprofitar el moment per actuar pensant que cada instant de la meva existència és extraordinari i no es repetirà.

 Crec que la vida no té cap propòsit en si mateixa. L’objectiu per el qual hem estat empesos al món és casual i per definició una cosa que no és premeditada no té cap mena de finalitat en si mateixa. Això és la vida, un conjunt de circumstàncies imprevisibles sense cap sentit, sense cap finalitat. La clau radica, doncs, en buscar el verdader sentit de la vida.

La conclusió és que el sentit de la vida és que no importa el sentit de la vida. El que importa és millorar, estimar, pensar, divertir-nos, aprofitar la vida, conèixer, tenir experiències, recordar, ser generós, ser amables... és a dir que el de veritat interessa és aprendre pel camí de transició fins a la mort. Això ja ho deia la Sussie l’amiga del protagonista de la sèrie que m’ha ajudat a plantejar-me aquesta pregunta.